Cardiòpates del món (…i d’Espanya), uniu-vos!

El dijous passat vaig comprar El País, a “La casita de el Carlos” (s’ha de pronunciar Cal·los, amb la ela geminada) – és el quiosc que tinc més a mà i, com us podeu imaginar, no hi arriba l’AVUI. Bé la qüestió era que la primera plana resultava escandalosa: La financiación desata la batalla entre autonomías ricas y pobres. La geografia del xoc quedava registrada just a sota: Catalunya s’alia, deia el diari, amb València i les Balears. Els Països Catalans de la meva joventut es concretaven; aquells anys – o, foren mesos?- al PSAN havien servit per alguna cosa (Ja no m’ho puc continuar ocultant. El meu propi germà s’ha encarregat de recordar-m’ho. Déu meu!!!).

Una estratègia concreta –concedir més pes en el finançament a la recaptació fiscal i menys a les transferències estatals directes que arriben del fons de suficiència- havia fet el miracle de la reconciliació dels germans – o cosins?- enfrontats. Més enllà de les querelles lingüístiques i de les diferències ideològiques la riquesa ens farà lliures.

Tot estirant les cames al gimnàs, a la preceptiva cinta, vaig llegir amb atenció la notícia. De fet, aquest, el del finançament, és un tema que em desconcerta, i molt. De jove algú em va ensenyar que la fiscalitat progressiva era un gran avenç, el pern que fa possible les polítiques socials. I ho continuo creient. Més ben dit, no és una creença, és un saber. Sé de la necessitat imperiosa de la solidaritat entre territoris i entre ciutadans per fer realitat un present de benestar. Al mateix temps, però, he sofert massa temps, com a gironí i barceloní, les deficiències en, per exemple, els transports. Se m’ha dit, i no tinc perquè dubtar-ho, que aquests dèficits s’expliquen per un mal finançament a Catalunya. O sigui, que vaig pensar que ja hi tornàvem a ser, que El País estava oferint, amb el titular de portada, la seva cara més centralista.

Unes pàgines més endavant però vaig sentir una fiblada. En aquells moments estava ja suant damunt la bicicleta estàtica. Però el problema no era que haguessin pujat en excés les pulsacions sinó el que deia el diari : Hospitales gallegos niegan cita a los pacientes al estar desbordados. La crònica detallava el cas d’un ciutadà d’Ourense que va patir un infart l’octubre de 2007, que li van fer un by-pass i que li donaren hora per a la primera revisió per l’octubre de 2008. A banda de possibles errades organitzatives quedava clar que el problema era, com gairebé sempre, de recursos. Com que en aquest cas sé el pa que s’hi dona, ho vaig trobar brutal. Vaig recordar-me del Servei de Cardiologia de l’Hospital del Mar, i com de bé i d’eficaços han estat sempre amb la meva persona (i sempre vol dir fa més dotze anys!!!). Aleshores vaig girar plana, cap enrera, i vaig mirar-me amb una mica més d’atenció els arguments dels consellers de d’Aragó, Galícia, Andalusia… i els seus criteris –distribució territorial de la població i els recursos, pes de la població en edat escolar, dispersió, importància d’incorporar serveis com l’habitatge o la justícia en els criteris de valoració- em van començar a semblar raonables. Com a català hauria d’exigir un finançament que garantís el bon estat de les infrastructures. Com a cardiòpata voldria que qualsevol ciutadà de l’Estat tingués la sort de ser atès com ho he estat jo a la ciutat de Barcelona. És el problema de les identitats, que es modifiquen, s’amplien i es matisen amb el pas dels anys. La de malalt coronari, tot i que sobrevinguda, us asseguro que és potent.

Em costa molt de creure que el conseller Antoni Castells, venint d’on ve i representant el que representa, no respongui en els seus plantejaments a una lògica que combini, o tingui en compte, tant la necessitat de finançar convenientment els serveis socials bàsics per a tots els catalans com el principi genèric de solidaritat amb la resta de compatriotes d’altres contrades d’Espanya.