El tinglado de Santa Eufemia

2 respuestas hasta el momento ↓

• Paco Fuster // Junio 25, 2008 a 7:59 pm | Responder

  És curiós el que contes dels teus companys historiadors que et llegien en català als vuitanta. Pel que descrius -i per la forma en que ho descrius- sembla que era el més normal per a tots aleshores. És clar, per radicals o meritoris que foren els teus plantejaments (no tinc cap dubte al respecte), a ningú se li passava pel cap que ho pogueren traduir. Et deia que es curiós perquè fa uns mesos vaig a anar a Correus, ací a València, disposat a enviar un exemplar de la revista “L’Espill” (català) a una medievalista de Valladolid, pensant que era el més normal: ella m’envià un llibre en castellà amb un article fet per ella i jo, com a mostra d’agraïment, una revista en català, amb l’edició d’un text que jo mateix he traduït -per primera vegada- de l’anglès al català. El xic que em va atendre a Correus va veure la revista i, fins i tot, en parlarem un poc del títol i del significat. Però quan va veure que l’enviament era per a Valladolid, se’m quedà mirant i amb to incrèdul em digué: “¿A Valladolid vols tu que lligquen en català?” Jo li vaig respondre que jo no volia res que no fora ser agraït amb aquesta professora, però que una Catedràtica d’Història que llegeix en francès i en anglès, no hauria de tenir en principi -les complicitats ibèriques de què parles- problemes per a entendre el text. És una anècdota no dels vuitanta, sino del 2008.

  Estic d’acord amb que el millor és anar fent, però, això sí, que cadascú ho faja com vullga i en la llengua que estime convenient. Com deia un gran poeta, crec que no demano gran cosa. O bé, si sembla massa…

• Angel Duarte // Junio 26, 2008 a 9:18 am | Responder

  Normal, normal… tampoc és que fos! El que sí que era cert era que hi havia més bona disposició, per part de tothom. Avui les coses estan enverinades. Jo he optat per escriure en cada moment en la llengua que em demani el cos, o l’editor, o qui em demana que participi en un acte o seminari… Qui és el responsable? Una mica tots. Els polítics, és clar; però també els periodistes demagogs que activen els recels i, em sembla, els historiadors. De Catalunya estant, s’ha acabat fent no història en català -que hauria estat el convenient- sinó història de i per als catalans catalanistes de tota la vida. És evident que això tanca de manera immediata l’hipotètic interès dels altres. Crec. Perquè ni de tot això n’estic segur.